Tag Archives: Joan Duran

Josep Maria Ferrer Font

4 juny

Josep Maria Ferrer Font (L’ Armentera 1906 –  2000) va començà els seus estudis musicals de les mans dels professors Joan Duran pel solfeig, Josep Blanch i Reynal per composició i fiscorn, Enric Sans i Eduard Toldrà per violí i Josep Nadal per trombó.

Als 13 anys va entrar a l’orquestra de Joan Duran i després va continuar a diverses formacions: Cobla Girona, La Lira de Sant Celoni, Barcelona-Albert Martí (1929), Moderna de Granollers, Llevantina de Calella (1936) i Arbucienca.

Després de la guerra civil va formar part de la Bolero  de Girona (1940) i de la Selvatana (1948).

Fou un destacat tible, conegut amb el malnom de “El Ferrer de les canyes”. L’any 1955 va traslladar-se a viure a Olot on va ser professor de l’escola musical de l’Orfeó Popular Olotí (1955-1960).

Va compondre la sardana per a tible Maria del Pilar i la seva partitura es conserva al fons de l’entitat Musics per la Cobla.

Font: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, Inés Padrosa, 2009 i http://www.musicsperlacobla.com/compositor.php?autor_id=791

Josep Coll i Ligora

6 ag.

josep coll

Josep Coll i Ligora (Llançà, 19 de gener del 1893 – Cassà de la Selva, 10 d’agost del 1965) extraordinari intèrpret de tenora, compositor de sardanes i pedagog.

Per bé que nascut a Llançà, en Coll passà els anys de la infantesa a Sant Pere Pescador, on s’establí la seva família. A causa de la seva afició musical, el seu pare l’envià diàriament per aprendre de solfa amb Joan Duran, de l’Armentera.

De molt jove ja actuà amb les cobles La Principal de Santa Coloma i l’Aliança Vigatana, i als 21 anys formà part de la Unió Cassanenca. La Selvatana (1915-1923), La Principal de la Bisbal (1923-1929), Barcelona (1929-1932) i Principal de Cassà (1932-1936) foren les següents etapes com a instrumentista. Acabada la Guerra Civil tornà a la Selvatana, per passar poc després a la cobla Els Montgrins, on hi tocà la tenora del 1942 al 1944 i hi exercí de director els anys 1942-1943. En aquesta formació coincidí amb el seu germà Baldiri Coll i Ligora (tible 1943-1945, director 1944-1945). La seva darrera formació seria novament la cobla Barcelona (1945-1957), on es jubilà. Al llarg de la seva carrera col·laborà en gran nombre de gravacions de sardanes amb les diverses cobles on tocà.

La seva producció sardanista comprèn una norantena de peces i ha estat força oblidada. La majoria de les seves sardanes va ser composta per a lluïment d’un instrumentista i les dues sardanes seves que s’interpreten més regularment, El sereno i Búfalo Bill, ho són (per a tenora i fiscorn, respectivament).

A iniciativa dels mestres Francesc Pujol i Pons i Josep Serra i Bonal, es va fer construir una tenora metàl·lica que utilitzà entre el 1931 i la seva jubilació, vint-i-sis anys més tard. D’aquell instrument n’extreia un so personal i inigualable, que abastava els tons més greus i més aguts. Al concurs de cobles que la Generalitat de Catalunya convocà el 1932, i que guanyà la Cobla Barcelona, en Pau Casals, jurat, felicità efusivament en Coll per la sonoritat igualada de l’instrument. Es conserva al Museu de la sardana, a Girona.

Al Mètode per a tenora i tible, en Coll justifica el fet de fer una tenora metàl·lica i canviar-ne el trepatge i les distàncies entre forats respecte a les tenores normals: volia aconseguir un so més homogeni, més brillant i menys nasal, ja que, aquelles, en llur construcció deficient i rudimentària , tenen el so dels tres registres desequilibrat: els greus són massa amples i els aguts massa grossos en comparació amb els sons mitjans”.

Font: Viquipèdia

%d bloggers like this: