Tag Archives: Els Montgrins

Pere Ferrer Sans

29 maig
 
La Principal de Figueres, 1930

La Principal de Figueres, 1930. Pere Ferrer és el quart músic de la fila de darrera.
Fotografia original del fons personal de Carles Varela, extreta de la web de Josep Loredo http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/2012/08/la-principal-de-figueres.html, setembre 2013

Pere Ferrer Sans (Vilabertran 1876 – Figueres 1965), fill del músic Enric Ferrer Camps de Llançà fou un músic i llibreter que va treballar a Can Presas i Can Canet de Figueres. Era cosí del també músic Enric Sans.

pere ferrer sans

Els seus instruments de cobla eren el flabiol, el fiscorn i el contrabaix. En la faceta d’orquestra s’encarregava del violí. Va ser músic de l’orquestra del Teatre Municipal de Figueres i també va formar part d’altres formacions com la Cobla Orquestra Els Montgrins, l’Antiga Pep, el Grup Figuerenc i la Principal de Figueres.

Quan formava part de la Principal de Figueres va coincidir amb el seu fill Enric Ferrer Casamitjana (Figueres, 1907-1981).

Fonts:  Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, Inés Padrosa, 2009 i http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/2012/09/montgrins.html

Josep Coll i Ligora

6 ag.

josep coll

Josep Coll i Ligora (Llançà, 19 de gener del 1893 – Cassà de la Selva, 10 d’agost del 1965) extraordinari intèrpret de tenora, compositor de sardanes i pedagog.

Per bé que nascut a Llançà, en Coll passà els anys de la infantesa a Sant Pere Pescador, on s’establí la seva família. A causa de la seva afició musical, el seu pare l’envià diàriament per aprendre de solfa amb Joan Duran, de l’Armentera.

De molt jove ja actuà amb les cobles La Principal de Santa Coloma i l’Aliança Vigatana, i als 21 anys formà part de la Unió Cassanenca. La Selvatana (1915-1923), La Principal de la Bisbal (1923-1929), Barcelona (1929-1932) i Principal de Cassà (1932-1936) foren les següents etapes com a instrumentista. Acabada la Guerra Civil tornà a la Selvatana, per passar poc després a la cobla Els Montgrins, on hi tocà la tenora del 1942 al 1944 i hi exercí de director els anys 1942-1943. En aquesta formació coincidí amb el seu germà Baldiri Coll i Ligora (tible 1943-1945, director 1944-1945). La seva darrera formació seria novament la cobla Barcelona (1945-1957), on es jubilà. Al llarg de la seva carrera col·laborà en gran nombre de gravacions de sardanes amb les diverses cobles on tocà.

La seva producció sardanista comprèn una norantena de peces i ha estat força oblidada. La majoria de les seves sardanes va ser composta per a lluïment d’un instrumentista i les dues sardanes seves que s’interpreten més regularment, El sereno i Búfalo Bill, ho són (per a tenora i fiscorn, respectivament).

A iniciativa dels mestres Francesc Pujol i Pons i Josep Serra i Bonal, es va fer construir una tenora metàl·lica que utilitzà entre el 1931 i la seva jubilació, vint-i-sis anys més tard. D’aquell instrument n’extreia un so personal i inigualable, que abastava els tons més greus i més aguts. Al concurs de cobles que la Generalitat de Catalunya convocà el 1932, i que guanyà la Cobla Barcelona, en Pau Casals, jurat, felicità efusivament en Coll per la sonoritat igualada de l’instrument. Es conserva al Museu de la sardana, a Girona.

Al Mètode per a tenora i tible, en Coll justifica el fet de fer una tenora metàl·lica i canviar-ne el trepatge i les distàncies entre forats respecte a les tenores normals: volia aconseguir un so més homogeni, més brillant i menys nasal, ja que, aquelles, en llur construcció deficient i rudimentària , tenen el so dels tres registres desequilibrat: els greus són massa amples i els aguts massa grossos en comparació amb els sons mitjans”.

Font: Viquipèdia

%d bloggers like this: