Esteba Pallach Terradas

Avui el Sonabé.cat us presenta la biografia d’un músic empordanès, Esteba Pallach Terradas (Borrassà 1900 – Figueres 1981), que ha estat recuperada pel seu net, Jordi Oliveres Pallach, que ha volgut retre un homenatge al seu avantpassat compartint amb tots nosaltres la figura, la imatge i les passes d’un músic molt actiu però oblidat.

Esteve Pallach, al centre de la fotografia

Des del Sonabé.cat ens provoca una especial alegria poder recuperar la trajectòria d’aquest músic, ja que són aquestes (petites) recuperacions les que fan més visibles el ric entramat musical de la nostra comarca.  Agraïm a Jordi Oliveres la seva col·laboració generosa i entusiasta i us deixem amb el seu article.

The jazz modern, Figueres

L’Esteba Pallach Terradas, va néixer al carrer Pou Comú 4 de Borrassà un disset de desembre de l’any 1900. Els seus pares en Josep i l’Antonia varen tenir sis fills, entre ells en Miquel que després va ser el pare del polític Josep Pallach i la Marcela de Can Palau (pastisseria del Carrer Vilafant de Figueres). Esteba Pallach va estudiar música i des de llavors va ser la seva professió fins la seva mort, va viure a Figueres i es va casar amb Aurelià Bosch Llobet filla del sabater de Can Bosch del carrer Besalú.

Orquesta Mendoza

Musicalment parlant va estar en diferents grups tocant la guitarra, el saxòfont alt, la flauta i també al flabiol.  Les formacions de les que va formar part són The Boys of Cuba, The Jazz Modern Figueres i l’Orquestra Mendoza entre altres que no conec i també alternava aquests grups amb alguna cobla sardanista, inclosa La Principal de la Bisbal. Són moltes les gires que feia per tota la península, i on podem veure’l amb algunes de les fotografies per diferents indrets.

Va tenir una única filla, Carme Pallach Bosch, i quan aquesta es va casar amb un barceloní que feia la mili al Castell de Sant Ferran, l’Esteba Pallach va anar-se’n a viure a Barcelona, a una torre del carrer Julio Verne 4 (avui desapareguda) des d’on va continuar la seva carrera musical,  fent bolos: suplències al Liceu, al Circ, a la ràdio i va formar part de la Orquestra del Parc d’atraccions de Montjuïc, a més de donar classes de flauta i saxo. Finalment ja a la seva jubilació va tornar a Figueres a on va viure al carrer Nou, va seguir ja donant alguna classe de flauta fins casi el darrer dia de la seva vida al principis del 1980. Una vida per la musica.

L'Orquestra amb Josephine Baker

Biografia abreviada pel seu net Jordi Oliveres Pallach.

Miquel Varela Burch

Avui el Sonabé.cat presenta un nou article de Carles Varela, el dedicat al seu pare, el músic Miquel Varela. L’article biogràfic està molt ben il·lustrat amb les imatges del fons de l’autor i connecta directament amb el seu article anterior, dedicat a l’Orquestra Mendoza.

MIQUEL VARELA BURCH (Figueres 1907- 1977) Pianista i saxofonista, de Carles Varela

Va néixer l’any 1907 al carrer de Peralada de Figueres, en una família sense tradició musical. El seu pare Joan Varela Roca era argenter i tenia una botiga de rellotgeria i la seva mare Teresa Burch Casals l’ajudava com a venedora. L’afició a la música li hauria arribat pel veïnatge d’una pianista, la Neus Gómez Crosas, futura professora de l’escola de música del Casino Menestral i pianista de l’Orquestrina de la qual també formaria part Miquel. Veient l’afició del noi, en fer 10 anys el seu pare li compra un piano per 650 pessetes i el fa estudiar amb el Mestre Francesc Civil, aleshores establert a Figueres.

 Peu de foto: Primera foto de Miquel Varela al piano (c.1923)

L’any 1926 s’inscriu al Sindicat de Músics de Girona i al setembre decideix anar de voluntari a la banda militar establerta del Castell de Sant Ferran de Figueres. Per això li cal aprendre un instrument de vent, i tria el saxofon. Pren unes lliçons amb Josep Cirilo i passa l’examen d’admissió de la Banda del Regiment San Quintin n. 47. S’hi estarà fins a l’estiu de 1928 i això li permetrà seguir tocant i guanyar alguns diners fent “bolos” de pianista i també de saxofonista (al Casino paguen 10 pessetes per un ball de tarda i el Liceu 15 pessetes per un ball de nit).

Peu de foto: Miquel Varela al saxofon (1927)

L’afició a la música clàssica alimentada pel Mestre Civil el motivarà a formar un trio amb en Miquel Pagès, violí, i en Ferran Vilar, violoncel, actuant el juliol del 1927 en una radiodifusió de l’Emissora local E.A.R. 58,  actuació recollida a la premsa.

Després del Servei Militar continuarà a l’Orquestra del Casino tocant-hi el saxo i  l’acordió, instrument que no deixarà mai de banda.

Peu de foto: El Trio M. Pagès (dreta), F. Vilar (esquerra) i M. Varela (centre) al 1927

Peu de foto: Fragment de la crònica “De Radiotelefonia” publicada a La Veu de l’Empordà el 15-7-1927

El gener de 1934, junt amb altres companys, donen d’alta al Sindicat de músics una nova orquestrina amb el nom de Mendoza que més endavant serà cobla, fins a la seva fi el 1947.

Peu de foto: Al centre, Miquel Varela a l’acordió (1936)

 

Peu de foto: L’Orquestra Mendoza el 1937 (de dalt a baix i d’esquerra a dreta): Joaquim Marcos i Delfí Suñer; Frederic Lunati, Josep Núñez, no identificat, Ferran Jofre, Tomàs Grau, Jaume Xirivella, Miquel Varela i Adolfo Teixidor.

A l’esclat de la guerra civil espanyola l’Orquestra Mendoza (ara ja són 11 músics) s’integrarà a l’espectacle LES AMIS DE LA FRANCE amb la finalitat de recaptar fons per ajudar a la República. En Miquel en formarà part tocant-hi el saxo tenor, el clarinet i l’acordió. A la fi de la guerra serà fitxat per la policia com a “rojo separatista”. Cansat de les “tournées” per la France deixa la Mendoza a la tardor del 1937 i decideix anar a Barcelona a buscar feina tocant a diverses sales de ball o d’espectacles que encara resten obertes.  Aprofita aquesta etapa per millorar la seva tècnica de saxofon amb el jove Mestre Marcel·lí Bayer que ha conreat la nova Escola Americana de Saxofon.

L’estiu del 1938 és cridat a files i declarat “apto para servicios auxiliares”, cosa que li valdrà ésser nomenat ordenança durant la la Batalla de l’Ebre. Resta a la rereguarda a Maials sense disparar un sol tret, però aixo sí, tocant l’acordió  en els moments d’esbarjo dels militars. A la fi de la guerra serà empresonat i “depurat” uns dos mesos al “Campo de Concentración Hermanos Cristianos” de Tarragona. Ja alliberat torna a la seva activitat musical i s’incorpora a la Mendoza recentment reorganitzada sota la batuta d’en Francesc Basil.

El setembre del 1940 es casa amb Enriqueta Marimont amb qui tindrà un fill, Carles, que també exercirà de músic.

Peu de foto: Foto promocional de la Cobla Orquestra Mendoza (1941). D’esquerra a dreta, darrera: Joan Brunet, Pere Falgarona, Josep Calvet, Joaquim Marcos i Delfí Suñer; davant: Francesc Basil, Esteve Pallach, Ferran Vives, Arseni Corsellas i Miquel Varela.

Peu de foto: L’Orquestra Mendoza tocant sardanes a la Rambla de Figueres (1944). D’esquerra a dreta, darrera: Joan Falgarona, Pere Falgarona, Josep Calvet, Josep Genís i Josep Blanch Reynalt; davant: Francesc Basil, Ferran Vives, Jaume Esteve, Arseni Corsellas, Miquel Varela i Gabriel Pallisera.

El 1941 l’Orquestra Mendoza amplia la seva activitat a Cobla-Orquestra i en Miquel hi toca la tenora a les sardanes. Més endavant i durant dues temporades (1945-47) formarà part de la Cobla Caravana (fundada el 1943) com a pianista i director a les actuacions de ball, i a la cobla hi tocarà el trombó.

Peu de foto: L’Orquestra Caravana (1945). D’esquerra a dreta: Francesc Miralda, Domènech Anglada, Joaquim Juanmiquel, Ricard Parès, Jaume Giralt, Agustí Monguilot, Emili Gispert, Lluís Surroca, Joan Roviras. A baix: Miquel Varela, Ricard Viladesau i Enric Vilà.

Peu de foto: Miquel Varela al trombó amb la cobla Caravana (1945)

L’any 1948 la seva vida dóna un tomb quan el seu germà Carles Varela, exiliat a França i hereu del negoci familiar, renuncia tornar a España i li cedeix la botiga. En Miquel, per tant, haurà de deixar la música com a principal activitat. No obstant, seguirà tocant amb l’Orquestra Ritmos al Casino Menestral com feia als seus inicis musicals; toca el saxo i l’acordió i més endavant (el 1954) el piano al lloc que ocupava en Francesc Basil, restant-hi fins a la seva jubilació.

Peu de foto: L’Orquestra Ritmos (1952). D’esquerra a dreta, a dalt: Joaquim Marcos, Joaquim Pujol, Gabriel Pallisera, Antoni Barris i Joan Passolas; a baix: Francesc Basil, Josep Lerma, Ferran Vives, Miquel Varela, Josep Pagès i Josep Colls.

Peu de foto: Grup de músics de l’Orquestra Ritmos amenitzant un sopar (1955)

 

Peu de foto: L’Orquestra Ritmos (1955). D’esquerra a dreta, darrera: Josep Colls i Joaquim Pujol; davant: Ramon Masip, Josep Pagès, Ferran Vives, Miquel Varela, J. Caravaca, Gabriel Pallisera i Miquel Ballesta.

Aquesta última etapa li permetrà exercir de professor  de saxofon i d’acordió a l’escola de música del Casino que dirigeix la Camil·la Lloret i tindrà la satisfacció de transmetre els seus coneixements a un grapat de deixebles alguns dels quals esdevindran músics professionals.

Peu de foto: Professors i alumnes de l’Escola de Música del Casino Menestral als Jocs Florals celebrats el maig del 1961. Hi veiem Miquel Varela al saxofon i Camil·la Lloret al piano.

Orquestra Mendoza (1934-1947)

L’any 2009 el Sonabé.cat va publicar l’article sobre l’Orquestra Mendoza, una petita història que, gràcies a col·laboradors com Jordi Oliveres, Eduardo Galvan i Pilar Cortada es va anar omplint de noves i millors dades. Josep Loredo també dedicà a aquesta formació un gran article des del seu blog Fotos de cobles, orquestres i conjunts de Catalunya i ara és Carles Varela qui fa un pas endavant i escriu aquest article d’avui; una edició més acurada de la història de “la Mendoza”, amb el suport del seu coneixement personal com a músic i investigador musical i del seu arxiu documental familiar heretat del seu pare, el també músic Miquel Varela. Des del Sonabé.cat volem agraïr al Carles Varela la seva dedicació i generositat per compartir amb tots aquest document.

Orquestra Mendoza (1934-1947), de Carles Varela

L’Orquestra Mendoza va néixer per iniciativa d’alguns músics vinculats al Casino Menestral de Figueres. L’1 de gener de 1934 va ser donada d’alta a la Mútua del Sindicat de Música de Girona amb el nom d’Orquestina Mendoza. Els primers noms de la llista foren: Esteve Pallach, Frederic Lunati, Miquel Varela, Antoni Vidal i Joaquim Marcos. També en formaren part fins l’any 1936 els germans Miquel i Josep Pagès, Josep Núñez, Amat Blanch, Miquel Mayoral (substituint a Esteve Pallach), Delfí Suñer i Ferran Jofre entre d’altres.

El mateix gener de 1934 ja tenim notícies d’una actuació al Gran Ball de Solters del Casino Menestral de Figueres, també el mes de març a l’espectacle Habana-Sevilla a la població rossallonesa d’Elna i el 5 de maig al Gran Cafè Excelsior de Figueres, tornant-hi nombroses vegades. A l’inici de la seva trajectòria va ser-ne representant l’Esteve Pallach, i més tard en Frederic Lunati que va exercir també de director fins els anys de la guerra civil.

L’any 1936 l’Orquestra Mendoza va formar part d’un espectacle anomenat Les amis de la France que recorria totes les poblacions d’alguna importància del sud de França amb la finalitat de recollir fons per ajudar al poble espanyol. Aquestes actuacions van tenir una durada d’uns tres mesos durant l’any 1936 i uns sis mesos el 1937. De l’any 1938 no disposem de dades. Es tractava d’un espectacle de varietats d’artistes de tot Espanya. Algun historiador assenyala que en aquesta etapa dirigia l’orquestra en Josep Carbó, però a nosaltres ens consta que el 1936 i 1937 encara la dirigia Frederic Lunati. La composició de l’orquestra la primavera del 1937 era la següent: Frederic Lunati (piano), Joaquim Marcos (bateria), Delfí Suñer (contrabaix), Josep Núñez (trombó), Tomas Grau i Ferran Jofre (trompetes), Jaume Chirivella, Adolf  Teixidor i Miquel Varela (saxofons).

Després de la guerra civil van trigar uns mesos a refer l’orquestra, ja que cal tenir en compte que alguns músics foren empresonats i d’altres van haver de romandre exiliats, per exemple en Lunati o en Núñez que no retornaren fins als anys seixanta.

La temporada 1940-1941 ja tenim notícies de la represa de l’orquestra, aquesta vegada dirigida per Francesc Basil. Durant aquesta època l’Esteve Pallach, músic fundador recuperat de la primera etapa, en fou el representant.

No serà fins a la temporada 1941-1942 que l’orquestra es presentarà com a Cobla-Orquestra Mendoza. La formació inicial d’aquesta cobla fou la següent: Francesc Basil (fllabiol), Esteve Pallach i Ferran Vives (tibles), Arseni Corsellas i Miquel Varela (tenores, Joan Brunet i Pere Falgarona (trompetes), Josep Calvet i Joaquim Marcos (fiscorns) i Delfí Suñer (contrabaix).

L’any 1943 agafa la representació de l’Orquestra Mendoza l’Arseni Corsellas, que mantindrà fins a la seva dissolució el 1947. El 1943 en forma part el músic de Castelló d’Empúries Josep Blanch i Reynald, que hi serà fins a 1945. Aquest any també deixaran l’orquestra en Francesc Basil i l’últim músic fundador restant, en Miquel Varela. En Marcos i el Pallach ja havien plegat l’any 1943.

A la seva etapa de cobla-orquestra del 1941 al 1947, a més dels músics esmentats també formaren part de la Mendoza els músics Josep Genís, Jaume Esteve, Josep Maymí, Gabriel Pallissera, Joan Falgarona, Agapit Torrent, Lluís Cairó, Amadeu Puntí, Vicenç Ferrer, Joaquim Carbonell, Joaquim Pujol i Camil·la Lloret.

Recerca basada en les fotografies promocionals de l’Orquestra Mendoza de 1934, 1935, 1936, 1937, altres fotografies informals de 1934, 1935 i 1937 i cartells de festes. Dos cartells de “Les Amis de la France”.

Cartells i fotografies de les temporades 1940-41, 1941-1942, 1942-43, 1945-44, 1944-43, 1946-47 (no hi ha res del 1945-46).

Lluís Buscarons Pastells

Lluís Buscarons i Pastells (Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 de febrer de 1913 – Girona, 30 d’agost de 1999) fou un intèrpret de flabiol i compositor de sardanes. Músic amb una dilatada trajectòria professional reconeguda arreu, a més a més de distingir-se sempre com a persona per la seva cordialitat i senzillesa.

Va néixer a la comtal vila de Castelló d’Empúries, població empordanesa de sòlides arrels musicals. Inicia els seus estudis de la mà del seu avi matern, Baldomer Pastells i Ribera, conegut com “l’avi Rau“, qui va alliçonar-lo en l’aprenentatge de solfeig, flauta i flabiol. Posteriorment va ampliar els seus coneixements amb els mestres Martí Pou, Josep Cirilo, Esteve Pallach i Josep Blanch i Reynalt.

Amb aquesta sòlida formació artística va començar la seva vida de músic, incorporant-se aviat (12 anys) a la que fou la seva primera cobla Els Rossinyolets (formació juvenil). Un temps després formà part de les cobles següents: Antiga Pep de Figueres, Pau Rossinyol (de Castelló d’Empúries, de la qual n’era el director) i Girona.

El 1956 va integrar-se als rengles de la cobla Montgrins, on va sojornar-hi durant dinou temporades. Va destacar per la seva gran categoria com a flabiolaire que el portaren a convertir-se en un dels millors que ha donat la història sardanista. Una virtut que anava sempre acompanyada per un segell de fina i acurada sensibilitat interpretativa. Per cert i fent esment del flabiol que utilitzava habitualment, cal dir que que li fou regalat per l’avi Rau. Una altra curiositat, apresa igualment del seu avi, és el repic peculiar que efectuava amb el tamborí a l’introit i als contrapunts de qualsevol sardana.

Va promoure i fer realitat la creació de la cobla Ciutat de Girona, la qual va presentar-se oficialment en un recordat i bonic concert el dia 9 de març de 1975 al Teatre Municipal de Girona. D’aleshores ençà, la Ciutat de Girona esdevingué una de les cobles amb més prestigi de Catalunya.

El 22 de febrer de 1987 s’acomiadà com a músic en actiu en el decurs de l’Aplec de Girona on va rebre un homenatge de les entitats i de l’Ajuntament de la Ciutat. Cal esmentar que a pesar de la primera intenció de jubilar-se, va col·laborar encara uns quants anys més, amb formacions de la Catalunya Nord.

La trajectòria professional del mestre Buscarons, ve complementada d’una banda amb la seva tasca pedagògica com a professor de música, donant classes de flauta i flabiol tant a nivell particular a Girona i Sant Feliu de Guíxols, com a l’Escola Municipal de Música de Castelló d’Empúries. És alhora un estudiós de la sardana i ha realitzat diferents articles en publicacions especialitzades.

Per acabar d’arrodonir el seu perfil musical, cal fer esment de la seva vessant com a compositor de sardanes, de les quals relacionem les següents:

• Esplais (la primera que va compondre)
• Muga avall
• Pastoreta enamorada
• A la Verge Blanca
• Recordant
• El Passeig de la Sardana
• Encarna gentil (dedicada a la seva esposa)
• Ripoll bressol de Catalunya
• Premià joia del Maresme
• A la Núria dels ulls verds (Sardana de l’Any 1978)
• És per tu Cati
• Mariel·la
• L’Ermita de Sant Ponç
• Dolors

Els dos gastons de Banyuls es va estrenar un mes avanç de la seva mort i Eugènia, fou estrenada el dia de Sant Esteve de 1999, als quatre mesos d’haver mort. Dins l’apartat d’obligades de flabiol, cal fer menció d’Ocellets enjogassats (dedicada als seus fills), El rossinyol enamorat, Els petits Rossinyolets i la popularíssima L’avi Rau. Alhora, també és l’autor de la glosa descriptiva El bruel de Castelló (inspirada en una llegenda medieval) i del poema musical per a flabiol Enyorada Alosa.

A l’arxiu de Músics per la Cobla es conserven algunes de les seves sardanes.

Morí el 30 d’agost de 1999, amb 87 anys.

El seu germà Pere també era músic i compositor de sardanes.

Any 1999 l’Ajuntament de Castelló d’Empúries va publicar una monografia de Lluís Buscarons i Pastells anomenada Biografia del mestre. El seu autor ésEsteve Ripoll que estudia la figura del músic castelloní com a patriarca d’una nombrosa família de musics i segueix la seva trajectòria musical des de la cobla infantil Els Petits Rossinyolets fins a la Cobla Ciutat de Girona. El llibre també fa una interessant transcripció d’una entrevista realitzada al mestre l’any 1993.

Podeu trobar aquest llibre a les biblioteques empordaneses, per exemple, a laBiblioteca Pública de Figueres i consultar-ne la seva disponibilitat al catàleg Argus.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Buscarons_i_Pastells

Orquesta Mendoza

L’Orquesta Mendoza de Figueres va estar activa entre els anys 1934 i 1947. Joan Falgarona i Canadell, Joaquim Marcos Pinadell, Modest Puig, Miquel Varela, Amat Blanch, Josep Calvet, Arseni Corsellas, Agapit Torrent, Josep Folguerola, Josep Gabriel Pallisera*, Josep Blanch i Reynal, Josep Genis, Amadeu Puntí i Jordà o Francesc Basil van pertànyer a l’orquestra. Frederic Lunati, Josep Carbó i Arseni Corsellas en varen ser els directors. Algunes fonts bibliogràfiques també inclouen a Ramon Basil com a membre d’aquesta formació però aquesta dada està en revisió des del 2013.*

Esteve Pallach Terrades també va ser un pioner d’aquesta formació, dada que hem pogut recuperar gràcies a Jordi Oliveres. (Font: Jordi Oliveres, 2012)

Joaquim Marcos Pinadell també va formar part de l’orquestra com a bateria i cantant, informació que hem pogut recuperar gràcies al seu besnét Eduardo Galvan a qui agraïm la seva col·laboració.

Gràcies a la col·laboració de la Sra. Pilar Cortada sabem que el músic que apareix com a Josep Folguerola és, en possiblement Pere Falgarona Salellas.

La primera notícia en premsa local on apareix l’orquestrina Mendoza és del 29 de desembre de 1934 a La Veu de l’Empordà (consultable a l’hemeroteca de la Biblioteca de Figueres) amb el text del corresal de Castelló d’Empúries: A l’Estatge social de la «Penya Rápida», hi toca balls, per la diada de Santa Llúcia, l’orquestrina de Figueres «Mendoza». Un any més tard, el 30 de novembre de 1935, la mateixa capçalera de La Veu de l’Empordà publica la notícia: “Éxit de la formidable Orquestra Mendoza al Gran Cafè Excelsior”.

La Veu de l’Empordà, 30 de novembre de 1935

Al Diccionari de Cobles de Jordi Puerto i Parramon, es recull la següent informació d’aquesta formació:

“Quan la dirigia Frederic Lunati va ingresar-hi Modest Puig, amb qui tocaven també: Miquel Varela, Esteve Pallach, Vidal, Brunet, Ramon Basil, Amat Blanch i Josep Calvet. També en temps de guerra 1936-1939 l’orquestra va seguir tocant a França, amb Josep Carbó com a director. També es té constància de concerts a Banyoles per les Festes de Sant Martirià de 1941 i 1942.

La temporada 1943-1944 l’Orquestra Mendoza estava formada per Arseni Corsellas com a representant, Miquel Varela i Agapit Torrent a les tenores, Josep Falgarona i Josep Pallisera a les trompetes, Josep Blanch i Reynal i  Josep Genís als fiscorns, Amadeu Puntí i Jordà, Francesc Basil i Josep Maymí.”

Carles Varela, músic i investigador musical figuerenc aporta noves dades amb el seu article sobre l’Orquestra Mendoza elaborat a finals del 2013. En aquest article aporta dades que completen i concreten el treball iniciat per Jordi Puerto. Podeu llegir aquest article aquí.

Fonts : http://wp.me/pghmG-3Xb, http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/2012/09/mendoza.html, Diccionari de cobles : del segle XIV al XXI de Jordi Puerto i Parramon i hemeroteca de la Biblioteca de Figueres.

* Aquesta informació ha estat aportada pel Sr. Carles Varela l’any 2013.