Archive | agost, 2013

Quim Mandado Rossell

29 ag.

quim mandado 2013 sonabe

Quim Mandado Rossell (La Jonquera 1961) va rebre les primeres lliçons musicals de mans del seu pare Lluís Mandado formant part també de l’Orfeó Jonquerenc, del qual n’és director des de l’any 2005. També imparteix classes de guitarra elèctrica, baix elèctric i bateria a l’Escola de Música de la Jonquera des de 2005.

Va ser fundador, primer com a baix i després com a cantant, del grup de hard rock i heavy metal, Sangtraït, amb reminiscències fantàstiques i medievals, molt diferent dels altres grups de la seva generació, format l’any 1982. Va assolir una gran popularitat a finals dels vuitanta i durant els anys noranta, gràcies a cançons com El vol de l’home ocellSomnis entre boires o Els senyors de les pedres. El grup es va dissoldre el 20 de desembre de 2001 en un concert de comiat a la salaRazzmatazz de Barcelona.

Durant l’estiu de 1979 en Quim Mandado, al despatx de casa seva al bell mig de la Jonquera, va començar a tocar el piano i en Josep M. Corominas el seguia amb una guitarra catalana. Els dos havien crescut junts, tenien 17 anys i aficions musicals similars, l’un el blues i l’altre el rock.

El blues va enganxant en el futur d’en Quim, que no va desaprofitar cap moment lliure per tocar totes aquelles cançons que escoltava. A casa, les reunions es van anar engrandint amb nombre d’assistents. Corominas no va trigar en incorporar a la seva guitarra un amplificador de fabricació casolana fet amb altaveus de cotxe i una pastilla aprofitada.

S’els van ajuntar, na Lupe, en Papa-Juls, en Xavi Rodríguez i un primer bateria d’origen francès anomenat Patrick per completar aquelles sessions de rock & roll. Feien molt blues i alguna cançó dels Beatles.

Atès que l’instrumental que tenien no donava massa de si i calien diners per comprar un equip més decent, se’ls va ocórrer fer-se bombers. Quim i Josep M. es van apuntar al Parc de Bombers de la Jonquera l’estiu de 1981. El primer baix se’l va poder comprar gràcies als diners estalviats fent de bomber.

Després d’uns quants assajos intensius es bategen com Els Bombers Atòmics i es van estrenar en públic a Capmany, molt a prop de la Jonquera. Els Bombers Atòmics ja era l’autèntic embrió de Sangtraït; Lupe cantava i tocava la guitarra, Quim tocava el baix, i Corominas (àlies Coro) l’altra guitarra. El quintet el completaven Xavier Rodríguez als teclats i el seu germà Víctor a la bateria.

L’any 2003 va publicar un disc en solitari titulat Eclosió i des de l’any 2010 forma part del grup Els Guardiants del Pont o LGP amb els que ha enregistrat fins ara, dos CDs titulats Rockferatu i Sancta Sanctorum.

La Biblioteca de Figueres disposa de molts dels enregistraments sonors en els que ha participat Quim Mandado, des del Sonabé.cat us recomanem que consulteu el seu catàleg per descobrir-los.

Fonts: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, Inés Padrosa, Viquipèdia i web de LGP

Lluís Mandado Capellá

28 ag.

Lluís Mandado Capellá (Barcelona 1926) va rebre formació musical de mans d’Andrea Fornells, professora de cant i solista de l’Orfeó català i d’Antoni Pérez Moya, director de l’Orfeó de Sants i de la Schola Cantorum de la Universitat de Barcelona.

Va cofundar amb Joan Serra el Cor de La Jonquera l’any 1948 i en va esdevenir director, l’any 1949 la formació va canviar el seu nom pel de Orfeó Parroquial i l’any 1970 pel de Orfeó Jonquerenc.

Ha compost diverses obres, a destacar:

  • Missa de Nostra Dona de Meritxell, a quatre veus
  • Missa de Santa Llúcia, a una sola veu
  • Rèquiem per a cor i orquestra
  • La petita Conxiteta, sardana de 1950
  • L’Aplec de Santa Llúcia, sardana de c. 1980
  • Jonquerenca, sardana
  • En Guillem i l’avi, sardana

Font: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, Inés Padrosa 

Joan Malé Gardella

27 ag.

monoceros joan male sonabe 2013

Joan Malé Gardella (Barcelona 1972) és un músic de formació autodidacta de Sant Martí d’Empúries. Ha tocat la guitarra i el baix en grups de pop rock com Tilt! i Masai Mara (1995) i ha compost música amb diferents àlies com The Real Van Gogh i Junkie Guateque. També ha composat les bandes sonores de projectes vidogràfics de l’artista Jordi Mitjà, com Concèntric. Poble petit, infern gegant i A bruit secret.

S’interessa per la música electrònica des de l’any 1997 i l’any 2000 publica el seu primer treball en aquest estil. El projecte s’anomena Lumiere i està realitzat amb Xavi Lloses. L’any 2003 crea el projecte Monoceros i crea el seu propi segell Imaginary Nonexistent Records amb el que es dedica a l’IDM (Intelligent Dance Music). La seva producció continuarà amb diferents projectes cons 5alad i .EXE, i en aquesta etapa presentarà els seus treballs en les edicions del Sónar (2005 i 2006) i també a diferents edicions de Transart, Remor, Retromadrid, Cau d’orella, Fade, a més del festival de gel i foc de Savitaipale (Finlàndia) i al Ritzie Cinema a Brixton (Londres).

Podeu escoltar la seva música online des d’ archive.org i també podeu trobar molts dels seus enregistraments sonors a la Biblioteca de Figueres.

El mateix Joan Malé descriu així els seus projectes d’IDM des de la seva web http://joanmale.wordpress.com/sobre-mi/:

5alad

5alad (pronunciat com “Salad “) és el projecte paral · lel de Joan Malé utilitzant màquines “obsoletes”, que s’han anat desenvolupant al mateix temps que The Ebay orchestra. Un projecte que es va iniciar sobre els anys 1982 a 1983 amb un Commodore 64 i un Vl-tone de Casio.

5alad va llançar una pista a Discontinu records 004# (2009), una col · laboració amb Anorac en el seu treball Neighbourhood Postcards (2009), i una pista al recopilatori Música per a la Pau.

El seu àlbum debut Low res. gràfics es va editar l’any 2010 en format de DVD i CD.

Monoceros

Monoceros és Joan Malé. Ha publicat nombrosos àlbums, EPs i pistes a  Expanding Records, Phonobox, Sutemos, Cocoon, Discontinu, etc, així com la remescles i col · laboracions en altres projectes.

Va actuar al Sónar 2005 després del llançament del seu àlbum debut sota el nom de Monoceros, When i was a child i wanted to be an astronaut a Expanding Records, i va actuar a Londres, Finlàndia i a la sala Apolo de Barcelona, entre altres llocs.

Fonts: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, Inés Padrosa i http://joanmale.wordpress.com

José María López Sanfeliu

27 ag.

kiko veneno 2013 sonabe

José María López Sanfeliu, més conegut com a Kiko Veneno, és un músic de flamenc-pop nascut a Figueres, el 1952.

Fill de militar i mestressa de casa, va créixer a Cadis i Sevilla. Va estudiar Filosofia i Lletres i va viatjar perEuropa i els Estats Units, on va assistir a concerts d’artistes que l’han influenciat, com ara Frank Zappa i Bob Dylan, però, curiosament, també allà va descobrir (o redescobrir) el flamenc. El 1975, en una trobada que canviaria la seva vida, va conèixer els germans Rafael i Raimundo Amador, amb els quals forma el grupVeneno. El 1977 van publicar un disc titulat amb el nom del grup i produït per Ricardo Pachón. Encara que no té gran repercussió en el seu moment, és considerat en l’actualitat un disc fonamental de la música en espanyol.

El 1979 va col·laborar al mític disc La leyenda del tiempo de Camarón de la Isla, que popularitzaria la seva rumba Volando Voy El 1982 va publicar el seu primer elapé en solitari, Seré mecánico por ti, produït per José Luis de Carlos, després dels quals seguirien alguns d’altres, sense obtenir gran repercussió comercial. Durant els 80 va fer cançons per a Martirio, a la que també li va produir el seu primer disc, i va realitzar diverses col·laboracions amb el programa de televisió La bola de cristal com a compositor i cantant. Tanmateix, no aconseguia viure professionalment de la música i compaginava les seves tasques artístiques amb feina de programador cultural en la Diputació de Sevilla.

El 1992 va passar a formar part de la plantilla de BMG-Ariola i va començar una nova etapa en la seva carrera, potser la més fructífera, amb la publicació dels àlbums Échate un cantecito (1992) i Está muy bien eso del cariño (1995), ambdós produïts per Jo Dworniak. El primer d’ells conté cançons com Echo de menosLobo LópezJoselito o En un Mercedes blanco, que es converteixen en èxits i li permeten dedicar-se en exclusiva a la música. Per presentar aquest disc, va realitzar una gira amb, entre d’altres, Raimundo Amador i Santiago Auserón. Aquest últim, recent sortit de Radio Futura, estava forjant el seu projecte en solitari, Juan Perro, i va donar suport decisiu a Kiko en la preparació d’Échate un cantecito. En quant al disc de 1995, destaca el disseny de la coberta, realitzat per l’estudi de Xavier Mariscal, així com la presència a la guitarra flamenca en tots els temes de Raimundo Amador, que, junt amb la producció de Dworniak, confereix al disc un so totalment únic.

Després d’uns altres tres discs de llarga durada, Kiko va acabar el seu contracte amb Ariola amb bastant males relacions (afirmaria més tard que el poc suport de la discogràfica va ser el que va impedir que fes més àlbums de la qualitat d’Échate un cantecito i Está muy bien eso del cariño) i va decidir que a partir d’aquell moment, tots els seus discs serien editats i comercialitzats per ell mateix, tant per mitjà de la distribució tradicional com aprofitant les oportunitats que ofereix internet. El primer disc d’aquest projecte musical i empresarial és Gira mundial, gravat al costat de Pepe Begines (de No ne pises que llevo chanclas), en un concert a Punta Paloma davant d’uns 200 milions de formigues i unes 15 persones. El 2005 enregistra amb la segell Nuevos medios El hombre invisible. El 1999 va visitar l’Argentina per única vegada: va donar una sèrie de tres concerts en La Trastienda, amb un singular èxit de crítica i de públic. Malgrat això, la companyia per a la que gravava mai va satisfer a l’artista, que volia que la seva música s’edités també a Argentina i Xile.

En 1992 Kiko va crear el grup Mártires del Compàs amb Chico Ocaña però després, Kiko no va prosseguir l’aventura. El 2007 forma junt amb Los DelinqüentesTomasito i Muchachito Bombo Infierno el grup G5. El seu primer CD, Tucaratupapi, conté el senzill 40 forajidos, una àcida crítica a l’emissores de radiofórmula i a la política de les multinacionals discogràfiques.

L’any 2013 publica el treball Sensación térmica, amb producció de Raül Fernandez (Refree), amb una adaptació de Sant Joan de la Creu i una participació de Sílvia Pérez Cruz. Aquest treball es pot escoltar integrament des de l’enllaç de RockdeLux.

Font: Viquipèdia

Masai Mara

27 ag.

Masai Mara, fou una formació de pop rock empordanès de mitjans dels anys noranta,  format per Joanjo Gènova (bateria), Titín Custey (veu), Joan Malé (guitarra), Josep Cabezos (baix) i R. Gil Gómez Teixeira (percussió). L’any 1994 van guanyar la fase gironina del concurs Imagina-Rock, organitzat per Cadena 100 i la Societat General d’Autors. Segons la premsa gironina:

Masai Mara barreja tot tipus d’estils musicals i tal i com ells mateixos diuen, «la principal intenció del grup és fer ballar ia gent, que comencen a estar massa grassos». Masai Mara fa un any que treballen junts però tots els seus components ja tenien experiències en d’altres grups, sobretot propers al rock dur. La fusió de tots ells ha creat un original estil de música amb una metodologia de treball que «parteix de la recerca de ritmes calents, aquests s’utilitzen com a base i després es fusionen amb tot tipus d’estils», expliquen els components del grup empordanès.

Els Masai Mara han aconseguit passar a la propera fase de selecció que se celebrarà a Barcelona el proper mes de setembre.

Dídac Moreno, Diari de Girona del 18 d’agost de 1994.

L’any 1995, Masai Mara també van guanyar el II Concurs de Rock de l’Alt Empordà celebrat a Palau de Santa Eulàlia:

El sextet figuerenc Masai Mara ha guanyat la segona edició del concurs obert a grups de rock de l’Alt Empordà. El concurs, organitzat per la Comissió de Joves de Palau de Santa Eulàlia amb el suport de Cadena 100, va celebrar-se a la nit d’aquest divendres al camp de futbol d’aquesta població, amb l’assistència d’unes 700 persones, segons càlculs dels organitzadors.

Masai Mara ha aconseguit el primer premi, dotat amb 100.000 pessetes, que es destinaran a la gravació d’una maqueta. L’enregistrament es farà a D’Arts Estudis d’Avinyonet de Puigventós.

El segon classificat va ser el grup Zulo, premiat amb 30.000 pessetes, i en tercer lloc va quedar Elen- Hendro, recompensat amb 15.000 pessetes.

Masai Mara defineixen la seva música amb una llarguíssima etiqueta: «funkrokafroheavyreggaecubà». Els seus sis components provenen d’estils molt diversos, si bé el producte musical que elaboren està definitivament orientat vers els ritmes càlids.

Nascut al 1993, el grup Masai Mara va guanyar l’any passat la fase gironina del concurs Imagina Rock, organitzat per la Societat General d’Autors (SGAE) i la Cadena 100.

Tot i que no han realitzat gaires actuacions, al desembre de 1994 van compartir escenari amb Skatalà i Matamala a Figueres i al passat mes de maig van tocar amb l’Elèctrica Dharma dins la programació de la festa major figuerenca.

Diari de Girona del 20 d’agost de 1995

A finals de 1995 Masai Mara presentaven la seva maqueta:

El conjunt empordanès Masai Mara farà una actuació avui, a partir de la 1 de la matinada, al Tagore de Figueres per presentar la seva maqueta Et donaré mar… però mai les mateixes onades. La casset conté nou cançons enregistrades l’estiu passat a D’Arts Estudis, d’Avinyonet de Puigventós.

El grup, format a mitjans de 1993, ha guanyat dos concursos de pop-rock celebrats a les comarques de Girona, i s’ha convertit en una de les propostes més originals de la zona amb la seva combinació de ritmes caribenys amb rock, funk i heavy, i les seves lletres iròniques.

La banda està formada per Titín Custey (veu), Pep Cabezos (baix), Joan Malé i Aleix Pujol (guitarres) Juanjo Gènova (bateria), i per avui disposaran del reforç del percussionista gironí Quim Gironella.

Carles Pujol pel Diari de Girona del 24 de novembre de 1995

Font: Escena musical empordanesa de Francesc Fuentes Garriga i Premsa digitalitzada del SGDAP de l’Ajuntament de Girona.

Gemma Pérez

26 ag.

gemma perez 2013 sonabé acústica

Gemma Pérez és rosinca i un d’aquells casos de talent prematur. De ben petita ja es va interessar per la música i va participar en programes i concursos de televisius com Teenstar o el de Los 40 Principales on va quedar finalista.

Ara, s’ha fet gran i debutarà al Festival Acústica de Figueres amb algunes versions i algunes cançons pròpies com Mai no ho sabràs. Serà el dijous 29 d’agost de 2013, a la Plaça de l’Ajuntament.

Camil·la Lloret Altafulla

25 ag.

camil·la Lloret sonabe 2013

Camil·la Lloret Altafulla (Figueres 1903 – 1998), filla del també músic Agustí Lloret Marquès va viure en un ambient musical des de la seva infantesa i va rebre les seves primeres lliçons musicals de mans del seu pare. Va estudiar piano amb Lluís Bonaterra i també establí contacte amb Xavier Cugat amb qui va treballar i aprendre. L’any 1917 va ser membre fundador de la Societat de Concerts. Es va dedicar a l’ensenyament musical a Figueres i va complementar-ho amb la participació en formacions musicals com l’Orquestra de la Societat Coral Erato (1925), l’orquestrina del cinema de la Sala Edison.

El senyor Cusí va millorar la presencia del so a la sala amb un nou pianista que interpretava peces musicals durant tota la projecció. Un dels primers pianistes fou Martí Llovet. Després van actuar diversos conjunts i fins i tot la banda militar, cosa que va engrescar la gent de mitjana edat. Entre els conjunts civils cal destacar el Trio Hispania amb els germans Lluís i Ricard Pitxot i Lluís Bonaterra. després va formar-se un sextet molt destacat amb Lluís Bonaterra, Enric Sans, Jaume Soldevila, Ramon Basil, Albert Angelo i Frederic Basil. Posteriorment hi hagueren baixes i s’hi afegiren Ramon Basagañas,Emili Pallisera, Enric Castelló i Enric Lunati. Lluís Bonaterra fou substituit per la profesora de música Camil.la Lloret, que en fou la directora.

El tipus de música variava segons el tema: es tocava un vals quan I’escena era sentimental i una marxa airosa si hi havia acció. En acabar la pel.lícula es cridava “pel.lícula final”.

Fragment de “Els cinemes de Figueres” de Josep Maria Bernils i Mach. Annals de IEE, núm. 28, Figueres, 1995.

Després de la guerra civil va tenir problemes en ser acusada de ser simpatitzant d’esquerres i d’haver-se afiliat a la CNT. Podeu consultar aquí la documentació del judici Il·legítim.

The King Jazz Sonabé 2013

Va formar part del grup musical The King Jazz, va dirigir corals i va col·laborar amb l’orquestres com la Mendoza i la Panamá i va fundar la cobla infantil Els Vailets.  També va dirigir l’Escola de Música de la Cambra Agrària (1950) i va aconseguir la filiar del Conservatori de Música de Barcelona ubicada al Casino Menestral (1956) i la creació de l’Escola Municipal de Música de Figueres a la Fundació Clerch i Nicolau (c. 1978) on va tenir col·laboradors com Josep Maria Surrell i Margarita Mas. Va dirigir l’Orfeó infantil Germanor Empordanesa (c. 1970).

Podeu consultar el Fons Personal Camil·la Lloret Altafulla, de Figueres, 1889-1892 dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà (ACAE) i llegir l’entrevista de la revista Canigó de l’any 1973, concultable des de l’hemeroteca històrica de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Fonts: Diccionari biogràfic de l’Alt Empordà, Inés Padrosa, 2009 i http://fotosformacionsmusicalsdecatalunya.blogspot.com.es/

%d bloggers like this: